Tradició d’origen: Indis de Nord Amèrica.
Elements de treball: L’oïda del cor ben a punt per poder descobrir el valor de tot el que ens envolta. Assaborir-ho, prendre’n major consciència.
Pensaments d’Okute (del poble sioux), d’una àvia vintú i del cabdill squàmish Seattle, extrets de diverses fonts subratllant el valor de cada cosa, de cada ésser, la diversitat de tot, l’aportació de cadascú, i la necessitat de prendre cura de la Terra i de tot el que existeix.
Textos i suggeriments de treball: Descarregar en pdf
Des de ben petit que he estat observant les roques, les fulles, els arbres, l’herba i tots els animals, i mai n’he trobat dos d’iguals. Poden semblar-ho, però quan observes sempre trobes diferències.
Amb els éssers humans passa el mateix. Hi ha un lloc per cadascú i per cada cosa, i totes les criatures estan en benefici d’alguna cosa. No hi ha res que no aporti algun bé. És important comprendre això.
Okute, savi sioux – (dins: T.C.McLuhan. Tocar la tierra. Octaedro, p.26)
Qui no sap escoltar no sent les queixes de la Terra i dels arbres. Nosaltres quan cacem, ho aprofitem tot. Quan arrenquem arrels i tubercles li fem a la terra forats ben petits.
Quan necessitem fusta, recollim la que hi ha per terra. Però hi ha persones que arrenquen i serren els arbres, sense sentir que l’arbre diu: “ei, atura’t, no em facis mal”. I fan esclatar les roques i foraden la terra, sense sentir la veu de la roca que diu: “atura’t, no em fereixis”.
Nosaltres, quan necessitem pedres, recollim les que hi ha escampades, pedres arrodonides, i tot allò que no ens cal, ho tornem a deixar. Com pot la Terra estimar aquells que no paren de fer-li mal?
Paraules d’una àvia del poble vintu – (dins: T.C.McLuhan. Tocar la tierra. Octaedro, p.23)
Cada bocí de sòl d’aquesta terra és sagrat per al meu poble, tot és important. Cada agulla brillant dels avets, cada platja de sorra, cada boira en el bosc fosc, cada insecte brunzinaire. Has pensat mai quantes coses han passat en cada vall, en cada turó, en cada planura, en cada bosc?
Quan passo a prop d’una roca penso: aquesta roca és important. És antiga, molt antiga; quantes i quantes coses ha vist que jo no he vist, aquí, tota silenciosa, ha presenciat joia i dolor.
I quan trepitjo els camins, vull que els meus peus notin les passes de tots els que hi han caminat abans que jo.
I quan m’assec a prop d’un arbre, sé que molts s’hi han assegut abans que jo. I que alguns li han desitjat llarga i saludable vida a l’arbre ferm, sòlid i serè. M’agrada recolzar-me sobre el seu cos, el tronc rugós que el sosté, i sentir-lo ben a prop.
Cabdill squamish Seattle (dins: Les meves paraules són com estrelles. J.J. de Olañeta, 2002)
