Els mites sobre l’orígen de l’Univers celebren l’existència i la vida. L’itinerari proposa compartir les preguntes que la humanitat s’ha fet des de ben antic i assaborir alguns relats mitològics sobre els orígens de l’Univers, de la vida i dels éssers humans. Una oportunitat per entrar en contacte amb la diversitat cultural de manera enriquidora, per aprendre a explorar la peculiar forma de “parlar” dels mites i dels símbols, per alimentar una actitud indagadora i contemplativa; i una oportunitat, també, per l’agraïment i la celebració.
EDAT: A partir de 10-11 anys. Un material que pot ser adaptat en entorns educatius ben diversos.
MATERIALS: A punt per descarregar
I al Calaix de l’art, hi trobareu alguns suggeriments de composicions musicals
OBJECTIUS:
- Propiciar una actitud atenta, contemplativa, vers la realitat.
- Alimentar i acompanyar la mirada interrogadora cap el Cosmos; un itinerari que porti a assaborir el fet mateix de l’existència.
- Familiaritzar-se amb l’ús del llenguatge simbòlic: els “textos especials”.
- Conèixer alguns relats dels orígens, i relacionar-los amb l’entorn cultural que els va generar.
- Buscar i crear formes d’expressar i comunicar l’agraïment per l’existència.
INCLOU:
Potser no va ser l’explosió d’una caixa de pèsols, però… Com pot ser que hi hagi tot això que veuen els nostres ulls? Per què som aquí?
- L’audició dels Planetes de Holst, d’algun fragment de la Creació de Haydn, els acords de l’albada al Peer Gynt de Grieg, etc. ens pot ajudar a obrir els ulls de cor en un itinerari ple d’interrogants, de mirades i de reflexions compartides.
- Veurem com se’ls va ocórrer pensar –a Edwin Hubble i a Milton Humason– en una gran explosió inicial.
- Coneixerem què era el Caos, aquella barreja desordenada primigènia de la qual parlen els relats de l’Antiga Grècia.
- Però el més complicat de la creació va ser aconseguir uns éssers capaços de sostenir-se en peu i de parlar. Van fer falta diversos assajos fins que es va provar de fer servir blat de moro –explica el Popol Vuh, text del poble maia.
- Divuit mil anys va passar el gegant Pangu dins del seu gegantesc ou i divuit mil anys més d’esforços titànics per mantenir separats cel i terra. Del seu cos va sorgir tot el que veiem… –diuen les narracions xineses.
- Sis dies va trigar Déu en crear-ho tot, i cada dia estava content perquè veia que tot era bo. I el setè dia, satisfet i meravellat, va decidir descansar i admirar-ho tot. Tota una lliçó… Ho recull el llibre del Gènesi, de la tradició judeocristiana.
- I encara hi ha més. Tot era present a la ment de Wakonda… –dirà el poble Omaha de Nord Amèrica.
- De dos troncs van ser fets els primers éssers humans. Va ser Odin qui els va donar forma, esperit i vida; Hönir saviesa i moviment. Ladur els va donar calor, la parla, l’oïda i la vista (en els Eddas, de poble víking).
- Només aigua i foscor per tot arreu. Bumba estava sol –pel que conta la mitologia bantú d’Àfrica Central–. Tot va anar sorgint de Bumba. I aquells primers éssers humans no sabien fer res, ni tan sols foc, fins que Bumba els va dir: «hi ha foc dins de cada arbre».
- També al Japó era present la idea d’una gran barreja inicial, fins que Izanagi i Izanami van acceptar l’encàrrec de remoure-la sense parar, fins que es van anar fent grumolls, i cada grumoll va ser una illa…
- I, finalment, l’Himne a Aton, de l’Antic Egipte, cantarà les meravelles de l’astre que, amb la seva llum i la seva escalfor, sosté la vida a la terra.
Cada relat és expressió de reconeixement, cada relat celebra la vida a la seva manera. És tan sols una petita mostra d’un llegat riquíssim i infinit de la mirada humana que, des de temps llunyans, no ha deixat d’interessar-se, de fer-se preguntes i de meravellar-se a cada racó de la planeta. Triar, explorar, compartir… a la Guia es presenten algunes propostes de treball.
I, finalment, celebrar, agrair, cantar… Tenim també a l’abast cants d’agraïment que ens arriben des d’Àfrica, Amèrica, Àsia i Europa.
Una introducció
Com més penetrant és la descripció científica, més gran és l’admiració que em genera davant el misteri de l’existència, davant l’irresoluble enigma de la presència d’una gota de pluja, o d’un floc de neu. M’esforço en mantenir viva la capacitat de somiejar, esperonada pels mil prodigis que puc contemplar a cada instant, i aquests, com més anys passen, més es multipliquen. (Albert Schweitzer[1])
Potenciar el contacte amb la realitat, amb la natura, amb l’Univers, és un dels grans reptes educatius del segle XXI. Per valorar la realitat, la vida, cal establir-hi una relació significativa, viva, entrar-hi en contacte. Fent servir el cap, el cor, les mans, tot allò que som. Si ens fem preguntes, preguntes de les grosses, és perquè alguna cosa ens ha sorprès. I si ens ha sorprès és perquè hem tingut l’oportunitat de “veure”, d’estar, de sentir la proximitat de la presència d’allò que sigui; l’oportunitat d’admirar, de sorprendre’ns, d’assaborir, d’interrogar-nos, de contemplar… És a dir, l’oportunitat de viure les condicions i emocions en què pot néixer i arrelar l’interès profund, el sentit de comunió, de respecte, de compromís. Sense una finestra oberta a la realitat, com podrien néixer les preguntes?
“Al principi…” Cada grup humà té el seu relat dels orígens, i entrar-hi en contacte és posar-se en contacte amb les preguntes que s’ha plantejat la humanitat des de la nit dels temps; és compartir la consciència de no ser els autors de l’Univers, ni de la vida… “Com és que…? Per què? Quan? I si…?” Els relats dels orígens conviden a assaborir l’existència de la Terra, dels estels i els planetes, de les nits i els dies, de l’aigua i de l’aire, dels animals i la vegetació, del éssers humans… Però, si abans no hem obert la finestra, si no hem obert els ulls a tot el que ens envolta, textos com aquests entraran per una orella i sortiran per l’altra, sense arribar a mobilitzar la imaginació, sense poder commoure o generar nous interrogants.
En altres moments hem presentat les peculiaritats comunicatives del llenguatge mític. Tinguem present que els llenguatges simbòlics, metafòrics, poètics, no es situen en l’àmbit de la descripció, sinó en el de vehicular la percepció de la realitat des del sentir, la “notícia” que en rep la intuïció, l’emoció. Llenguatges que ajuden a obrir camins des del sentir, propicien la possibilitat d’intuir (i respondre) a la “presència” de la realitat més enllà de la percepció i la interpretació conceptuals que en fem. Constitueixen un peculiar ús de les paraules i de les imatges que convida a anar més enllà d’elles per a poder rebre la “notícia silenciosa” del ser de les coses, acollir-la, assaborir-la, valorar-la, agrair-la… Són imatges, relats, poemes, que inviten a atendre, a rebre, valorar, estimar i… agrair.
seguir llegint a la GUIA de treball
[1] Albert Schweitzer. Souvenirs de mon enfance. Istra, 1951. p.66
