L’Epaminondas és bon noi, però no gaire savi; s’agafa les coses al peu de lletra sense interpretar el sentit de les paraules. Un conte de Sara Cone Bryant que es podria llegir en clau de metàfora d’una actitud força familiar…
Per descarregar: el conte amb alguns suggeriments de treball
Una vegada a Louisiana, país d’Amèrica, hi havia una bona dona que només tenia un fill. Com que era pobra i no podia deixar-li cap fortuna, va voler que almenys tingués un nom ben important, així és que li va posar Epaminondas, que és el nom d’un general de la Grècia antiga que va guanyar dues cèlebres batalles. El noiet tenia, doncs, un nom ben gloriós, encara que això no semblava que li fes gaire fred ni calor.
Molt sovint anava a veure la seva padrina que sempre li donava una cosa o altra. Un dia, la padrina li va regalar un bon tros de pa de pessic.
– No el perdis, Epaminondas –va dir- li–. Agafa’l bé.
– No tingueu por, padrina –va respondre Epaminondas.
I va estrènyer la mà amb tanta de força, que quan va arribar a casa no duia més que un grapat d’engrunes.
– Què és això, Epaminondas? –va preguntar-li la mare.
– Pa de pessic, mare –diu Epaminondas
– Pa de pessic? Valga’m Déu! Què n’has fet del bon seny que vaig donar-te quan vas venir al món? Quina manera de portar un pastís! Per portar bé un pastís s’embolica ben embolicat amb un paper fi, es fica dins del barret, es posa el barret al cap i aleshores un hom se’n ve tranquil·lament a casa. M’has entès?
– Sí, mare –va respondre Epaminondas.
Uns quants dies després, Epaminondas va tornar a casa de la seva padrina i ella li va donar un bon tros de mantega fresca perquè la dugués a la seva mare. Epaminondas va embolicar la mantega molt curosament amb un paper fi i va posar-la dins el barret. Després se’l va cofar i se’n va va tornar tranquil·lament a casa seva.
Era l’estiu i el sol cremava. Vet aquí que la mantega començà a fondre’s i a regalimar per tots costats. Quan Epaminondas va arribar a casa seva, la mantega no era pas a dins del barret, sinó damunt Epaminondas.
La mare va aixecar els braços al cel tot cridant:
– Valga’m Déu!… Epaminondas, què portes aquí?
– Mantega, mare –diu Epaminondas.
– Mantega? Epaminondas, què has fet del bon seny que vaig donar-te quan vas venir al món? Aquesta no és manera de portar mantega. Per portar bé la mantega s’embolica amb fulles fresques, ben embolicada i pel camí es va refrescant, ficant-la de tant en tant a la riera i tornant-la-hi a ficar i tornant-hi encara, fins que arriba a casa. M’has entès?
– Sí, mare –va dir Epaminondas.
La propera vegada que Epaminondas va tornar a casa la seva padrina, ella li va donar un gosset molt bufó. Epaminondas el va embolicar molt curosament amb fulles fresques, ben embolicat, i pel camí l’anava ficant dins la riera i tornava a ficar- l’hi i hi tornava encara: fins que en arribar a casa seva el pobre gosset era mig mort.
La seva mare el va mirar i va dir:
– Valga’m Déu! Epaminondas, què portes aquí?
– Un gosset, mare –diu Epaminondas.
– Un gosset?… Epaminondas, què n’has fet del bon seny que vaig donar-te quan vas venir al món?
Aquesta no és manera de portar un gosset. Per portar bé un gosset se li lliga al coll un cap d’una corda ben llarga, i tu agafes l’altre cap i ves estirant així. M’has entès?
– Sí, mare; d’allò més bé –diu Epaminondas.
Quan va retornar a casa la seva padrina, ella li va donar un pa just acabat de treure del forn, un pa de barra de crosta daurada.
Epaminondas va agafar una llarga corda, en va lligar un cap al voltant del pa; després va deixar el pa a terra, va prendre l’altre cap de la corda, i va retornar a casa seva estirant així.
Quan va arribar a casa, la mare va mirar la cosa del cap de la corda i va dir:
– Valga’m Déu! Epaminondas, què portes aquí?
– Un pa, mare. La padrina me l’ha donat.
– Un pa! –diu la seva mare-. Ai, Epaminondas, Epaminondas! Ni tens gens de seny, ni n’has tingut, ni en tindràs mai! No tornaràs a anar mai més a casa la teva padrina. Ara hi aniré jo, i mai més no t’explicaré res.
L’endemà la seva mare es prepara per anar a casa de la padrina, i diu al noi:
– Fixa’t amb això que et diré, Epaminondas. Veus aquests sis panellets que acabo de fer coure? Els he posat aquí, al pas de la porta perquè es refredin. Vigila que no se’ls cruspeixin ni el gos ni el gat, i si has de sortir, mira bé com passes per damunt, eh?
– Sí, mare – diu Epaminondas.
La mare va posar-se la còfia i la manteleta, i se’n va anar a casa de la padrina. Els sis panellets van quedar refredant-se al pas de la porta. I quan Epaminondas va voler sortir, va mirar molt bé com passava per damunt.
– Un, dos, tres, quatre, cinc, sis!- tot posant el peu exactament al mig de cadascun.
I sabeu què va passar quan va tornar la mare? Ningú no ha sabut mai explicar-m’ho, però potser vosaltres ho podreu endevinar. El que jo em penso és que Epaminondas va quedar-se sense saber quin gust tenien aquells panellets…
(Conte dels Estats Units del Sud)
Dins de: Sara Cone Bryant. Com explicar contes. Bibliària.
S.C. Bryant figura també com l’autora del conte
Les il·lustracions són de Mariana Ruíz Johnson (marianarj.blogspot.com), per a l’edició del conte a l’editorial Pictus.
