Diu la Pilar Ugidos, bona mestra artesana, que l’essència de l’educació no són ni els mestres ni els alumnes: són les relacions.

Jaume Cela s’agafa a la filosofia de Joan Carles Mèlich per concloure que el verb que conjuga l’educador és ser-hi. Que és molt més que ser: és ser en un lloc i en un moment. I al costat d’algú, esclar. Ser en un context, ser en companyia, ser plegats.

Som més el que fem que el que diem, som quan actuem i no quan reflexionem.

Que siguem les relacions que tenim, com les tenim i amb qui, ens refrega una obvietat que oblidem: que hem vingut a aquest món a estimar i ser estimats, a donar i a rebre. Tot és amor o bé la seva negació, que té una gamma que va des de la indiferència fins a l’odi, sempre tan oposat i tan proper a l’amor. O celebrem l’estima o exhibim a crits i a cops la seva absència. Tendresa i violència són expressions del mateix desig: el d’estar pendent l’un de l’altre, ja sigui per cuidar-nos o fer-nos mal, per salvar-nos o per matar-nos.

I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. És més verb que substantiu, més exemple que discurs, viu del fet i no de la paraula, imposa la realitat sobre la idealització. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.

Del blog de Carles Capdevila:
https://www.facebook.com/carles.capdevila?fref=nf
17.07.2016