La percepció, el pensar i el fer

De la percepció atenta en depèn el coneixement. Per milers de generacions, el desenvolupament d’aquesta capacitat era essencial per a la supervivència. Avui ha quedat substituïda per altres capacitats cognitives, però el seu desenvolupament continua sent essencial per un coneixement qualitatiu. Per Jalics és imprescindible si es vol treballar la mirada contemplativa.


La percepció, el pensar i el fer
Franz Jalics

L’ésser humà està fet de tal manera que el seu comportament es desenvolupa en tres passes: percebre, pensar, fer. Al principi sempre hi ha la percepció. Hi ha percepcions dels sentits, com sentir, palpar, agradar, veure i olorar. La percepció espiritual s’anomena presa de consciència, comprensió, descobriment. Correspon a la paraula llatina “perceptio” i consisteix en què ens adonem d’alguna cosa de la realitat.

Percebre significa fer-se conscient. La percepció és una qüestió espiritual. És una activitat de la consciència. Els òrgans dels sentits porten coneixements a la consciència, que nosaltres anomenem percepcions dels sentits: contemplar amb els ulls, escoltar amb les orelles, olorar amb el nas, palpar amb els dits i tastar amb la llengua. Comencem els nostres exercicis amb aquestes percepcions sensorials, perquè són molt concretes i fàcils d’entendre.

            Romandre en la percepció significa també romandre en el present. (…) Percepció, consciència, existència i permanència en el present són pràcticament sinònims.
            (…) La percepció no fatiga. El pensar i el fer cansen. (…) La percepció és la perfecta forma de descans. (…) La percepció reanima i regenera les nostres forces. Qui descansa de debò entra paulatinament en la contemplació. I qui entra en la contemplació recupera forces.
            Aprenem a percebre, intentant quedar-nos més i més en el present sense passar al pensament ni a l’acció. En això consisteix la dificultat del nostre procés d’aprenentatge. Totes les persones perceben per necessitat. Però després d’una fracció de segon la nostra ment comença a funcionar. D’aquesta manera apartem la nostra atenció de la percepció, i la portem cap a les nostres idees. Hem d’aprendre a romandre en la percepció. 

Això pressuposa un gran canvi. Se’ns proposa deixar de banda per ara els nostres pensaments i quefers, per dedicar-nos a la percepció. Quan ens adonem que ens hem distret entrant en el món dels nostres pensaments, tornem immediatament a la percepció. Es tracta d’un treball ardu i minuciós, que reclama l’individu en la seva totalitat.

(Franz Jalics. Exercicis de contemplació. Sígueme, 2013. pgs. 29-30)

 * * *

 Temps per percebre, prendre contacte, adonar-nos de la presència del que ens envolta i tenim al davant… Sembla senzill però sense un cert desenvolupament de la percepció atenta, és gairebé un impossible. En el passat el desenvolupament de l’atenció era connatural al procés d’humanització, al procés de desenvolupament humà, ja que la supervivència depenia d’ella. Avui la supervivència depèn molt més d’altres habilitats i aptituds (capacitat de selecció ràpida, multitasca, abstracció…) i el cultiu de la percepció ha anat quedant de banda. A mesura que ens adonem del lloc que ocupa en la comprensió-valoració de la realitat, veiem la necessitat de responsabilitzar-nos del seu desenvolupament: jocs d’atenció, tenir-la present en la diversitat d’activitats quotidianes, en els itineraris d’aprenentatge, etc.

Com a mostra, ens poden servir aquests records d’infància d’Ohiyesa, del poble sioux:

 “Jo desitjava de tot cor arribar a ser un home valent, (…) el meu oncle acostumava a enviar-me a buscar aigua quan acampàvem de nit en un lloc desconegut. Potser aquell territori era ple de bèsties salvatges i hi podia haver exploradors de grups d’indis hostils aguaitant en aquells mateixos paratges.
            Però mai m’hi negava, ja que això hauria estat senyal de covardia. Avançava acuradament a través del bosc, submergia el meu cub a l’aigua i tornava de pressa, sempre procurant fer menys soroll que un gat. Com que era una criatura, el cor em feia un salt cada vegada que sentia cruixir una branqueta seca o udolar un mussol a la llunyania, fins que per fi arribava al tipi. Llavors el meu oncle potser deia: “Ah, Hakadah, ets un perfecte guerrer”, buidava el preciós contingut del cub i m’enviava a buscar més aigua una altra vegada. ”   (C.A. Eastman -Ohiyesa-. La vida en los bosques. Hesperus, 1991. p.50.)

 

Altres publicacions relacionades
  • Aprenentatge en profunditat Egan presenta un projecte d’ensenyament que busca una transformació pel que fa a com les criatures es relacionen amb el coneixement i […]
  • No és lentitud, és delicadesa La rapidesa casa malament amb fer les coses amb atenció i interès, assaborint-les. Sàvies reflexions de la pedagoga E. Bach, puclicades al […]
  • L’educació és una activitat lenta Fragment del llibre: "Elogi de l'educació lenta". L’educació és una activitat lenta. Per pròpia naturalesa. Sobretot, l’educació que […]