Persèfone: la primavera, el pas de les estacions de l’any

Una invitació a entrar en contacte amb la primavera, amb tots els sentits. Sense oblidar fer servir els diversos llenguatges simbòlics: contes, mites, poemes, músiques, pintures… Amb recursos per a un ventall ampli d’edats.


per descarregar:  
tota la proposta, en pdf
El rapte de Persèfone, la narració
Article: ¿Qué pasaría si no hubiera luna?


flor-nectariana-i-ma

Per què entre les històries de déus i deesses hi ha un mite com el rapte de Persèfone?

            Si els humans no haguessin admirat i valorat la renovació periòdica de la natura, admirat el fet mateix de la vida, relats com aquests no haurien format part del patrimoni de la humanitat. Són fruit d’una mirada cap a la realitat de la què se’n desprenen aprenentatges de cara a orientar la vida humana. El mite ens fa obrir els ulls sobre el misteri de la vida, la seva meravellosa improbabilitat. I ens convida també a preguntar-nos sobre el paper dels humans en el desplegament de la vida… Com hi col·laborem?

            “Bé, potser ho explicaven així perquè no sabien allò dels tombs que dóna la terra al voltant del sol i sobre si mateixa…” –pensarà algú–. Els relats mítics, com els poemes, no pretenen ser una lliçó d’astronomia o de biologia. Són cants a la vida que busquen sacsejar la comprensió, conviden a mirar en profunditat. Si els rebem des del seu registre de comunicació, no es contradiuen per res amb l’anàlisi de l’astrònom. Com no s’hi contradiu una pintura o una simfonia: diferents llenguatges capaços d’apel·lar als diferents nivells de la cognició. I, tots, tots ells, poden ajudar a despertar el sentit de meravella. Tant de bo puguem dir, com el metge-músic-teòleg Albert Schweitzer,

              “Com més penetrant és la descripció científica, més gran és l’admiració que em genera davant el misteri de l’existència, davant l’irresoluble enigma de la presència d’una gota de pluja, o d’un floc de neu. M’esforço a mantenir viva la capacitat de somiejar, esperonada pels mil prodigis que puc contemplar a cada instant, i aquests, com més anys passen, més es multipliquen.” (Albert Schweitzer. Souvenirs de mon enfance. Istra, 1951. p.66)

            L’existència de qualsevol forma de vida, ja sigui una formiga, un ésser humà o un bri d’herba, ha requerit processos de milions i milions d’anys. En cada ésser són presents les inabastables dimensions de l’espai i el temps còsmics… La vida a la Terra és pura improbabilitat… Només pensar en quin seria l’escenari si faltés el “petit detall” de la presència de la Lluna…

            Un cop més, proposem una sèrie d’activitats entorn a un tema per a convidar a obrir els ulls, a assaborir la realitat, a alimentar el sentit de la seva vàlua. Però sabem que és un procés lent, que demana la participació de tots els nostres sentits i capacitats. Que no n’hi ha prou amb bombardejar amb dades sobre les transformacions de la natura, o el canvi climàtic, o el moviment dels astres. Parlem del que parlem… com ho farem per a convidar al “cos-cor-ment” a tenir temps per a rebre la notícia? Prou que sabem que per a què les “notícies” tinguin temps de passar del cap a les entranyes cal donar-los l’oportunitat de xopar tots els sentits, temps per a que ens penetrin de debò fins a que la intuïció fonda pugui fer el seu peculiar “clic”. En aquest cas, temps per a que la primavera pugui realment arribar a tocar-nos, a instal·lar-se en nosaltres deixant anar algun dels seus secrets, fent-nos sentir aquell agradable sabor del goig de la descoberta… Recordem un cop més aquelles paraules de Kieran Egan que no deixen d’acompanyar-nos:

            “Des del punt de vista de l’educació, el repte és arribar a convertir en estrany allò que resulta tan familiar, arribar-se a meravellar d’allò que semblava tan natural i evident!”

 

Alguns elements al servei d’itineraris diversos

Contes, poemes, endevinalles, músiques, dibuixos i pintures… la primavera vessa per tot arreu. De recursos no ens en faltaran per convidar a descobrir “l’efecte primavera”! Però… no és tan fàcil que una cosa tan “normal i natural” com la primavera, o com el pas de les estacions, ens sorprengui de debò.

            De recursos n’hi ha moltíssims. Però tampoc no es tracta d’embafar de motius “primaverals”. Sinó fer el possible per a que, un dia, l’admiració, la celebració i l’agraïment per la vida que bull arreu, brolli en el nostre interior: adults i criatures. Per tant, segons les condicions del grup i de l’espai en el que ens trobem, imaginarem un itinerari que ens permeti “tocar” amb tots els nostres sensors el fet de la renovació de la natura, acostar-nos hi amb el cor, amb el cos, amb la ment, fer-nos-hi presents, sentir-nos-en part.

            Cada entorn ens ofereix elements que ens poden ajudar. I cada edat és cada edat. Pels petits serà més adient un conte, mentre que a partir de 9-10 el relat de Persèfone i Demèter pot donar de sí. Despertar interrogants sobre el paper que juga la lluna podrà posar en moviment als més grans… Només cal no perdre de vista que, aquí, l’objectiu no és saber-ne més de la primavera, sinó oferir l’oportunitat per a despertar aquella mirada interior que ens permet veure allò que no es veu a primera vista… Bé, per tant, l’objectiu sí que és “saber-ne més”, però d’aquell “saber” que no pensem pas mesurar…

Trobareu:
– alguns suggeriments de contes
– poemes
músiques  (també al Calaix d’art)
propostes d’obres d’art
– alguna proposta de pràctica de la mirada atenta
– el mite del rapte de Persèfone (versió il·lustrada en pdf apart)
– informació complementària sobre la Lluna (arxiu per descarregar: “¿Qué pasaría si no hubiera luna?

 

El punt d’arrencada

            Les primeres passes aniran dirigides a generar algun interrogant. L’interès per la primavera es desperta més aviat a l’hivern, quan encara no n’hi ha ni rastre de primavera. Sota la neu, la pluja o els vents, els arbres ben nus…: I si…?

            Per exemple si al pati, o al carrer hi ha algun arbre de fulla caduca, ens podrà ajudar molt. Quan encara estigui ben vestit d’hivern, quan encara amb prou feines notem despuntar els borrons, podem observar-lo uns minuts…

– Què us sembla? I si no vol treure cap fulla aquest any? N’esteu segurs que ho farà? Perquè ho ha de fer? I si té mandra?

            Després d’escoltar i comentar, podem deixar un temps d’observació. Si ens poguéssim ficar dins de l’arbre… Què deu estar passant per dins, ara?

            El toquem, acostem l’oïda al tronc. Notem alguna cosa?

          Ens podem proposar “vigilar” l’arbre. El primer, la primera, en veure aparèixer alguna miqueta miquetona de fulla, que avisi! El mateix valdria si el que podem observar és algun arbust, o un arbre fruiter… Qui vegi despuntar la primera flor…

            Si vivim a prop de boscos, o arbres de fulla caduca, no cal dir que la visita és obligada. Observarem arbres i arbusts, els hi desitjarem que creixin bé, que tinguin la humitat i la llum que necessiten per fer-ho, que els estem esperant!

             Empescar-nos-les per trencar rutines i generar l’interrogant… I si aquest any, no…? Per despertar les ganes de veure aparèixer les primeres fulles, les primeres flors.

  • Algun any una proposta pot ser fer una fotografia cada dia durant un mes, des del mateix punt, passant de l’arbre nu a l’arbre vestit de verd tendre, o florit. Imprimir i penjar tota la col·lecció, o fer-ne un petit vídeo.

  Hi ha contes i poemes que parlen de l’esclat de la primavera, però també n’hi ha pel temps d’espera. Per exemple: El segrest de la primavera, de Joan de Déu Prats (il·lustracions de Francesc Infante. Edita: La Galera), un conte diferent, amb aires de còmic. El detectiu Marc Trena és contractat perquè ha desaparegut la primavera, i això és molt greu: la gent es refreda, no surten les flors ni canten els ocells, i la gent no s’enamora…

O aquest poema de Christina Rossetti:

“No tornarà mai més la primavera”,

digué un pit-roig, “ja no em caldrà fer res”.

Féu un roser, “quin cansament de gebre,

ni sol ni pluja la saba enardeixen”.

 

La mitja lluna: “En nits de boires lentes

tant se me’n dóna créixer o bé decréixer”.

Digué l’oceà: “Tinc set de fa temps,

els rius de la Terra no m’omplen més”.

 

Va arribar la primavera, el pit-roig

va fer-se el niu, cantà l’amor, joiós.

El glaç va desfer-se i la rosa

es vestí amb fulla i poncelles carmí.

La lluna mat brillà. L’oceà al sol

s’encrespà blau, p’rò assedegat sens fi.

                                                               (traducció de Jordi Joan)

Podríem allargar el poema amb més veus que, com les del pit-roig, o el roser, o la lluna o l’oceà, desconfien del retorn de la primavera…

 

El cant de la merla
Negra com la negra nit, a les últimes albades d’hivern, quan el sol, i tu, i jo, encara dormimMIRA_un_MIRLO_, comença a sonar suau el cant de la merla. Porta el seu cant d’arbre en arbre i cada bosc, cada parc, cada pati, té la seva esforçada merla! Què sàvia és la merla! Fixeu-vos-hi com combina notes de melangia amb notes d’esperança. Què deu dir? Acarona els arbres amb la nostàlgia de fulles tendres i els desperta el record de colors i nius. “Espavileu!” –diuen les merles fent servir mil arguments–. Matinada rere matinada, de nit i de dia, insisteixen incansables amb un cant irresistible fins que, per fi! els arbres desperten. I aleshores ja podrem sentir el pit-roig, la cadernera i el pinsà… Però abans, abans que ningú tingués ganes de cantar, refila el poderós cant solitari de la merla parlant-nos d’esperança, de llum i de vida! 

Cant Merla i Vídeo Cant Merla

 

Fruir de la primavera

Despunten els primers borrons, s’obre alguna flor, es comencen a desplegar les fulles. Per gaudir de la descoberta de la primavera, de materials no ens en faltaran. Alguns suggeriments:

El conte de la papallona
– Bon dia, ocells!
– Bon dia, papallona!
– Per què esteu tan esverats?

– Que no ho saps? És la primavera que ja ha arribat!
– La primavera? I això, què és?
– És el cel més blau.
– ………
Què està passant? La papallona pregunta als ocells, a les formigues, a la marieta i al cargol, als cucs, a les flors i les abelles, i al sol… I li parlaran del cel blau, de sortir de casa, de passejar, del terra més calent i del sol que escalfa més…
 
Contes del bosc
Un àlbum bellament il·lustrat en el que un nen i una nena descobreixen els canvis del bosc a les diverses estacions.

El bloc de l’Elefant Trompeta recomana Contes de Primavera:

102443_El_país_de_la_primavera-e1360852505152 Xavier Blanch, il·ls. de Francesc Rovira. El país de la primavera. Baula; Edelvives, 2013 (Col. La Capsa de Contes). Una princesa riallera planta els prats de tots colors i el rei Fred no acaba de marxar…

 

 

102930_Benvinguda_primaveraVVAA. Benvinguda primavera. Baula, 2013 (Col. Petits Móns). Petit llibre de coneixements, que amb lletra de pal i fotografies ens parla dels principals canvis que es produeixen durant l’estació.

 

 

No donis l’hivern per passat,
fins que l’abril no s’hagi acabat.

 

Amb tots els sentits

Mirarem de propiciar moments per a sentir la primavera a prop, observant, olorant, tocant. Insistim, un cop més, que el llistat de suggeriments no pretén més que ajudar a fer connexions, a que cadascú dissenyi la seva pròpia proposta. Cada anys serà diferent, tenim unes possibilitats o unes altres, el grup és d’una edat o d’una altra… No es tracta de fer moltes coses, ni d’embafar de primavera. Es tracta de poder gaudir d’uns moments de qualitat, en contacte amb “l’efecte primavera”.

Crearem les condicions que ens permetin l’observació, l’escolta, deixar volar la imaginació, fruir d’olors i de sons…

  • A fora, una estona d’observació: recollir fulles o flors diferents, observar-les, comparar-les.
  • Mantenir-nos quiets i alertes al primer cant d’ocell que descobrim. D’on ve? Seguir-ne el fil, sense perdre’l. O observar quants cants diferents van intervenint. A cada nou cant fem algun gest; o recollim una fulla, una pedra…
  • A l’interior. Tanquem els ulls, imaginem la primavera. Els colors, els olors que ens evoca. Audició d’una petita gravació de cants d’ocells.
  • Contemplar algun petit vídeo amb imatges a “càmera ràpida” del naixement de plantes, flors, etc. Per exemple aquest, del glà fins el petit roure.
  • Pràctica contemplativa. elements_primaveraCadascú porta algun element relacionat amb la primavera. Els reunim, els observem. Ens mantenim uns minuts en observació silenciosa. Comentem. Expliquem perquè hem triat aquell element o aquell altre. Què ens evoca. Ho compartim. Què em fa veure la primavera? Què em mostra, què em diu, de què m’adono? Si miro  a fora, en la natura… Què deu ser “l’efecte primavera en mi”, en cadascú?

 

Celebrar col·laborant

tu bisvatSigui quin sigui l’itinerari de treball que dibuixem, no oblidarem un espai per a posar el nostre granet de sorra al servei del renaixement de la vida. Creant un ambient festiu, ben propi d’una celebració d’aniversari (doncs d’això es tracta, no? celebrem un any més la renovació de la natura…), podríem…

 

  • Millorar algun espai del pati, plantar, adobar, netejar, pintar…
  • Sortir al parc, al bosc: netejar, plantar, i… Celebrar! Berenar sota un arbre en flor, cantar…
  • Tancar els ulls; pensar què desitjaríem per als arbres, per a les plantes. Què els hi volem agrair. Escriure-ho en cintes de colors i engalanar els arbres amb elles. O crear amb això una garlanda que penjarem a l’arbre del pati (a l’arbre més petit, al més gran, etc.). Cada criatura fa una flor de paper que simbolitzi el seu desig, o escriu en una banderola el motiu del seu agraïment o el seu desig vers l’arbre. Reunirem totes les aportacions en una garlanda.

hanami-petita-minNo hi ha cultura humana que no hagi celebrat o celebri la vida de la natura. Al Japó, per exemple, entre abril i març, la celebració de Hanami (veure flors) consisteix en anar allà on es pugui presenciar la floració de cirerers o presseguers, i compartir un menjar festiu sota els arbres florits.

En el judaisme, el 15 del mes Xevat (principis de febrer), coincidint amb la floració dels ametllers a Israel, es celebra la Festa dels arbres (Tu Bi-Xevat), una diada en la que tothom planta arbres, es cuida de la natura, i es comparteix un menjar a base de tot un plegat de fruits variats.

tu_Bshvat2-min
Com ho celebrarem aquest any?
Què farem en honor de la naturalesa, de l’arbre del jardí,
de les flors del pati, de les plantes del parc, …?

 

Música i pintura

  • Audició d’alguna composició relacionada amb la primavera. Tenint cura de que el fragment no sigui massa llarg. Més val quedar curts i deixar amb ganes de repetir l’experiència un altre dia, que no pas embafar o cansar. Per exemple (les trobareu també al Calaix de l’art):
    • El vals Veus de primavera, de Johann Strauss Jr.

    • De Beethoven, algun fragment de la Sonata per violí i piano, no. 5 en fa major, op. 24, Primavera
    • De Vivaldi, la Primavera, de l’obra Les Quatre Estacions. Segons les característiques del grup, es pot proposar l’escolta d’un dels 3 moviments de la Primavera, o la peça sencera (9 minuts). O espaiar-ho en diferents dies. Destacaríem el segon moviment (a partir del min. 3,23 d’aquesta gravació). El primer moviment (3 minuts), aquí.

    • Igor Stravinsky. La consagració de la Primavera. Aquest enllaç ofereix l’obra en 4 fragments.
  • Observar, contemplar sense presses, alguna obra d’art. Al Calaix de l’art d’aquest web, n’oferim algun exemple. Els bancs d’imatges ens posen tan fàcil l’accés a l’art universal!

En clau simbòlica

           Com la música i les arts visuals, els poemes i els mites ens “parlen” de la primavera en un codi que no busca descriure, sinó suggerir, despertar la mirada per a que vagi més enllà del que veu a primera vista. A diferència de la música, o de les arts visuals, els poemes i els mites fan servir paraules. Però les paraules dels mites i els poemes es posen a la nostra disposició per a que la imaginació, el sentir, la comprensió, pugui volar ben lluny, o capbussar-se ben endins… Penetrar la realitat i deixar-nos penetrar per ella… Què ens diu, què ens suggereix, què descobreixo, què tasto, a què em convida…

Estem tan habituats a fer servir les paraules des del codi descriptiu, el codi que ens ajuda a interpretar la realitat, que no ens podem posar en contacte amb poemes i mites “en fred”, perquè difícilment els podrem “escoltar” des del codi simbòlic metafòric en el que comuniquen els seus missatges. Però després d’alguna activitat que ja ens hagi convidat a posar-nos en contacte amb la primavera (sigui quina sigui l’activitat: observació, música, contes…) ja estarem més a punt per a poder rebre les pistes d’algun poema i deixar-nos conduir per ell. N’oferim alguns per a poder triar el text que pugui ser més adient, i ben probablement en coneixereu d’altres que s’hi podrien afegir.

El mateix podem dir dels mites. En aquest cas, hem triat el mite grec del rapte de Persèfone: Persèfone raptada per Hades a la tradició grega, Plutó i Prosèrpina a la tradició llatina. Primer llegirem el mite poc a poc, deixant espai per a que el mite deixi anar el seu sabor. Comentem: cadascú aporta el que li hagi pogut suggerir. Què ens sembla que vol subratllar? etc. Després, acabada l’activitat entorn a la lectura del relat, podem fer el pas de situar els protagonistes dins de l’estol de divinitats del món clàssic. Però no abans; o no convertint la lectura del mite en una “classe de mitologia”. El que demana la lectura del mite és crear les condicions per a que la imaginació pugui viure les escenes de la narració, per tal que tot el relat arribi a agafar vida.

Poemes

Primavera
Abrí el balcón y vi la maravilla:
estaba ahí la primavera.
¿Cómo pudo ser todo así, tan simple?
Algo raro ocurrió.
El balcón de una casa
cualquiera, en una calle
de una ciudad cualquiera.
Abrí y miré. Eso tan sólo hice.
Y sucedió el prodigio.
Qué cosa tan extraña.
Mi casa era un palacio.
Yo era el rey de la vida.
El balcón daba a marzo,
a un día de jilgueros.               (Eloy Sánchez Rosillo)

 

Aigües de primavera
Aigües de la primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.
Al cor d’una trista fotja
tremolen els cels divins.
S’acuita la neu a fondre’s
i baixa torrent endins;
la fressa de les escumes,
com mou el fullam dels pins!
 
Com sotgen, les flors novelles!
Com dringuen aquests matins!
Al riu de les aigües noves
diuen que hi ha tres remolins:
”L’un molia or i plata,
l’altre perles i robins,
l’altre l’amor de les dames
que captiven els fadrins”.               (Josep Carner)
Aigües de primavera, cantat per Túrnez&Sesé.

 

Aquesta primavera a la meva cabana

Absolutament res

Absolutament tot.      (Yamagushi Sodo. 1643-1716)

 

Quina glòria!
fulles verdes, fulles joves,
sota la llum del sol.               (Matsuo Basho. 1644-1694)

 

Damunt les branques
hi ha flors i ales noves.       (Carles Riba)

 

Orenetes
¿Trigareu, orenetes,
a tornar als vostres nius
i a deslligar els cels aspres
de tant d’hivern captius?
(…)
¿Trigareu, orenetes,
a gronxar-vos al vent
que arribarà amb aromes
sota un nou cel clement?                 (Agustí Bartra)

 

La ginesta
La ginesta altra vegada
la ginesta amb tanta olor
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m’ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
(…)                                  (Joan Maragall)

 

Roselles
No floriu totes a l’hora,
roselles del camp de blat!
Sou tan i tan lluminoses
que em deixeu enlluernat.
 
Jo vull veure si a la cresta
d’aquell mar esvalotat,
entre el verd de les onades
les espigues han granat.     (Joana Raspall)

 

Quatre coses
M’abelleixen quatre coses
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
…l’aigua que les fa brotar,
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.                      (Maria Antonia Salvà)

 

L’ametller
A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia,
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
però en tens tota l’alegria.              (Joan Maragall)

 

Abril
Lliris morats, prada de trèvol,
núvols de neu, cel matinal.
Fulloles noves s’emmirallen a l’
estany d’aigua verge, benèvol.
 
És càndid el vol dels coloms.
Sàvia, la primavera crea
l’ombra rosa dels arbres de Judea,
l’ombra grisa dels cinamons.
 
S’han acabat les violetes.
Cap al tard, la boira s’esmuny.
Xopes de blau, arribaran de lluny,
un vespre càlid, orenetes.
 
El sol, un vell sense esperança,
tímid com un infant s’acosta;
i cada tarda, quan se’n va a la posta,
té una mica més de recança.                      (Màrius Torres)

 

Primavera

Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.

I l’home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l’estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.

L’oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l’aigua del riu,
s’ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s’ha perdut pels carrers en silenci.

I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l’escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l’home que empeny un carretó pel carrer,
i l’home ho ha repetit qui sap les vegades
i n’ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.
                                               (Les Quatre estacions. Miquel Martí i Pol)
 

A continuació oferim el mite del rapte de Persèfone. Podeu també descarregar-vos la versió en pdf a punt per imprimir, en dues versions: amb i sense il·lustracions.  

 
EL RAPTE DE PERSÈFONE, LA FILLA DE DEMÈTER
(relat de l’antiga Grècia)

En els temps antics, Demèter, la germana de Zeus, era la deessa que s’ocupava de les collites, protegia el blat i tota planta vivent. Cada any madurava el gra daurat i a finals d’estiu tothom estava molt agraït per tanta generositat de la Terra. Vivia a la muntanyosa Sicília amb la seva única filla, Persèfone, intel·ligent i bella. Però tot d’una la seva vida pacífica i feliç canvià violentament. Persèfone havia sortit a caminar sola i no tornava. Vingué la nit, i res, cap senyal de la noia. Tothom es va mobilitzar buscant-la. Demèter estava molt i molt amoïnada.

La van buscar per tot arreu, però ni rastre! Per no aturar la recerca ni de dia ni de nit, Demèter va encendre torxes amb el foc del volcà Etna. Però Persèfone seguia sense aparèixer. Demèter, en la seva aflicció, va oblidar la terra i la seva vegetació. S’assecaren les collites, les plantes i els arbres moriren i la terra esdevingué erma.

El dia que desaparegué, Persèfone havia estat recollint flors pels camps. Un pastor que guardava el ramat allí a la vora sí que havia vist el que havia passat, però no havia gosat explicar-ho perquè temia el disgust de Demèter. Però tal com estaven les coses, va pensar que més valia fer el cor fort i explicar el que sabia. Així doncs, va anar trobar Demèter i li va dir el que havia vist: va aparèixer sobtadament un home dalt d’un carro d’or, amb dos cavalls negres; arrabassà la noia, i es va allunyar tan de pressa com havia vingut! Desaparegué dins d’una fenedura que s’obrí en el vessant de la muntanya.

Simone Pignoni RaptoEl pastor no havia vist el rostre de l’home, però Demèter endevinà de qui es tractava: Hades, el seu germà, el senyor dels inferns, era qui tenia presonera la seva filla. Demèter s’irrità molt contra Hades, però també contra Zeus, perquè segur que aquest estava al cas i ho havia consentit. Trista i enrabiada, continuà els seus viatges mentre la Terra romania erma.

Zeus va comprendre que havia de fer alguna cosa. Envià el seu fill Hermes als inferns per a alliberar Persèfone. Això només ho podria aconseguir si la noia no havia menjat res en les terres infernals, perquè aquell que menjava a les terres infernals pertanyia per sempre més al regne d’Hades. Hermes trobà Persèfone, pàl·lida i entristida, mirant les ombres.
– Res no he menjat des del dia en que vaig ser raptada -assegurà Persèfone-. Cada dia em porten menges delicioses per temptar-me, però no he menjat res. Torna’m a la llum del sol, Hermes!

I Hermes dugué Persèfone a l’exterior, superant mil perills i obstacles. Així que Persèfone baixà del carro d’Hermes i abraçà Demèter, va ser com si el món hagués tornat a néixer. Tal com s’esvaeix la boira, va desaparèixer el cruel hivern i els camps es mostraven frescos i verdejants, amb el blat tendre. Les flors van tornar a entapissar-ho tot de colors. Plenes de goig, Demèter i Persèfone van tornar cap a casa. La seva felicitat va durar poc.

Als inferns Hades havia convocat totes les ombres i els esperits fent preguntes i més preguntes, fins que Ascàlaf li digué que havia vist Persèfone collint una magrana per calmar la set, però accidentalment es va empassar alguna llavor. Què content es va posar Hades! Persèfone li pertanyia i la va reclamar. Demèter s’hi va oposar del tot. Zeus es trobava en un gran embolic, convocà tots els déus i després d’una urgent discussió, s’arribà a un acord. Durant nou mesos l’any Persèfone viuria amb la mare, però els altres tres retornaria al costat d’Hades i regnaria als inferns. Demèter s’hagué d’avenir a aquest compromís, ja que l’alternativa sinó, era perdre la filla.

Demèter mai no es conformà amb els mesos de separació. Cada any, mentre la seva filla era lluny, es vestia de dol. Les flors es marcien, els arbres escampaven les seves fulles i la terra es posava freda, erma. Fins els ocells deixaven de cantar. Però cada any, amb el retorn de Persèfone, la vida tornava per tot arreu. Les flors creixien al seu pas, les fulles brotaven i tornaven els ocells amb els seus cants. Només quan les collites havien madurat plenament, i els raïms havien estat veremats, Persèfone se’n tornava un cop més a passar l’hivern entre les ombres.

(adaptació de: M. Gibson. Mitologia grega: Déus, homes i monstres. Barcelona, Barcanova, 1984. pgs. 25-28)

Suggeriments

Hem preparat dues versions del text: amb il·lustracions i sense. No tenir present cap il·lustració prèvia condicionarà menys els propis dibuixos. Després es poden mostrar obres inspirades en aquest motiu.

El famós quadre “La Primavera” de Sandro Botticelli representa un altre relat, recollit a les Metamorfosis d’Ovidi: la nimfa Cloris (la Puresa, en la mitologia grega) era qui feia florir els arbres. Zèfir, el déu del vent fred, s’enamora d’ella i la pren per esposa a la força. Penedit, li regala un jardí en el que sempre regnarà la primavera, i la converteix en engendradora de flors. Com a tal, pren el nom de Flora (o també Venus). Aquesta transformació és la que plasma Botticelli en el quadre “El naixement de Venus”. La recerca sobre el significat d’aquests quadres pot formar part del conjunt d’activitats relacionades amb la mitologia clàssica que proposem com a últim pas.

Activitats prèvies

Alguna de les activitats esmentades, per tal de motivar un cert interès en relació als cicles de la natura, a les estacions de l’any i afavorir una escolta atenta. Per exemple,

  • Imatges de paisatges diferents estacions de l’any, paisatge proper al natural, … Amb quina estació ho relacionem? Per què? O contemplació del vídeo del creixement de les plantes.
  • Audició d’algun fragment de les músiques esmentades abans. O també de sons naturals de pluja, vent, mar, cants d’ocells… relacionar-los amb les estacions i comentar-ho.

 Lectura del mite

 Algunes activitats per a convidar a assaborir el mite, i el fet mateix de fer servir aquesta mena de relats per explicar coses importants.

  • Ja disposats a llegir el relat… ¿algú sap qui és Persèfone? Recollida de coneixements previs.
  • Lectura pausada, creant les condicions per a que la imaginació pugui viure les escenes de la narració, per a que el relat pugui agafar vida.
  • Què ens explica la història? Què subratlla?
  • Què us sembla: devien pensar que la primavera era com una persona, o és una manera per facilitar el poder expressar alguna cosa? Imaginar personatges, ajuda a comprendre i a explicar? (per exemple, a la pel·lícula Inside Out, “Al revés”, veiem les emocions convertides en personatges). Aquest punt el podem deixar iniciat, per a continuar-lo un altre dia, amb activitats de recerca sobre la mitologia clàssica.
  • Parlem dels cicles de la natura, cicles de la vida, del néixer, del créixer, del morir…
  • Dibuixar el relat. Deixar temps per a que el relat pugui madurar.
  • Impregnats de tot això, propiciar uns moments per a la contemplació. Contemplació d’indicis de la primavera en un entorn natural proper a l’escola (carrer, jardí, camp…). O d’algun element relacionat amb la primavera que haguem dut a classe. Millor algun element natural (flors, arbust amb borrons…) que no pas fotografies.
  • O també, pot ser el moment per a una petita audició d’alguna de les músiques proposades. I per, finalment, expressar d’alguna manera l’agraïment, o el gust, o la celebració, per la renovació de la natura.

Estirant fils:

Acabada l’activitat entorn a la lectura del relat, podem continuar estirant fils sobre déus i deesses. Hem vist el sentit de personificar la primavera. No només de “personificar”, sinó de “deïficar”… Deessa, per què deessa? Per què, què ens arriba…

  • Quins elements de la natura convertiríeu en déus, quins en herois, quins en personatges malignes…? Parlem-ne.
  • Llistat dels noms grecs i romans, els que ja saben, i els que trobin (noms, parentius, el que representen, símbols que els identifiquen…)
  • Trencaclosques, o mural, de divinitats gregues i romanes i del que representen.

 

A tall de conclusió…

Tal com hem dit altres vegades, els itineraris poden ser ben diversos. La figura de Persèfone, endinsar-nos en la lectura del mite i tot el que el relat ens pugui suggerir, pot ser el darrer pas d’un itinerari que convida a obrir els ulls a la renovació de la natura, a la presa de consciència de l’hivern i de la primavera…
            O l’inici d’un itinerari que, a partir de donar vida a un mite determinat (com pot ser el de Persèfone), explora el sentit de simbolitzar com a déus, deesses, nimfes, herois, etc.,  aspectes importants de l’esdevenir de la vida, de l’univers, de l’espècie humana…
            O de tot una mica!
            Que ‘els déus ens ajudin’! …a obrir cada dia una mica més els ulls, la ment i el cor al misteri de la vida i a la bellesa del llegat de saviesa que ens arriba a través d’imatges, colors, paraules, sons… de tantes generacions que ens han precedit!

 

 

Altres publicacions relacionades